Si teniu instal·lat un altre sistema operatiu com el DOS o el Windows i voleu conservar-lo, potser hàgeu de redimensionar-ne la partició a fi d'alliberar espai per a la instal·lació de la Debian. L'instal·lador pot redimensionar tant els sistemes de fitxers FAT com els NTFS; quan arribeu al moment de particionar, escolliu l'opció de particionar manualment i només cal que seleccioneu una partició existent i li canvieu la mida. Normalment, la BIOS del PC posa limitacions al particionat del disc. El nombre de particions primàries i lògiques que pot contenir una unitat és limitat. A més a més, les BIOS anteriors a 1994–98 tenen límits quant al lloc de la unitat des del qual es pot arrencar. Hi ha més informació al Linux Partition HOWTO i el Phoenix BIOS FAQ, però aquesta secció inclou també un breu resum, útil en la majoria de situacions. Les particions primàries constitueixen l'esquema original de particionat dels discs de PC. Tanmateix, només n'hi pot haver quatre. Per evitar això, es van inventar les particions estesa i lògica. Si configureu una partició primària com a estesa, podeu subdividir-ne l'espai en particions lògiques. Es poden crear fins a 60 particions lògiques per partició estesa; amb tot, sols podeu tenir una partició estesa per cada unitat física. El Linux limita les particions per unitat física a 15 en discs SCSI (3 de primàries, 12 de lògiques), i a 63 en una unitat IDE (3 de primàries, 60 de lògiques). Tanmateix el sistema &debian; normal sols proporciona 20 dispositius per a particions, de manera que no podreu instal·lar-ne més de 20 si abans no creeu manualment dispositius per a elles. Si teniu un disc IDE gran i no esteu fent servir ni l'adreçament LBA ni controladors superposats (de vegades proporcionats pels fabricants), aleshores la partició d'arrencada (la que conté la imatge del nucli) s'ha de col·locar dins els primers 1024 cilindres del disc (normalment uns 524 megabytes, sense traducció de la BIOS). Aquesta restricció no s'aplica si la BIOS és posterior a 1995–98 (segons el fabricant) i conté l'Especificació de funcionalitat millorada d'unitats de disc. Tant el Lilo, el carregador del Linux, com l'mbr, l'alternativa de Debian, han d'emprar la BIOS per traslladar el nucli del disc a la RAM. Si es troben a la BIOS les extensions int 0x13 d'accés a discs grans, s'empraran. Si no, es farà servir la interfície antiga d'accés al disc, i no es podrà emprar per adreçar-se a cap lloc del disc superior al cilindre 1023è. Una vegada s'ha arrencat el Linux, independentment de la BIOS de l'ordinador, aquestes restriccions ja no s'apliquen, car el Linux no fa servir la BIOS per accedir al disc. Si teniu un disc gran, potser us caldrà emprar tècniques de traducció de cilindres, que podeu emprar des del programa de configuració de la BIOS, com ara l'LBA (Adreçament de blocs lògics) o el mode de traducció CHS (Gran). Trobareu més informació sobre discs grans al Large Disk HOWTO. Si esteu fent servir un esquema de traducció de cilindres i la BIOS no permet l'ús d'extensions d'accés a discs grans, aleshores la partició d'arrencada ha d'ajustar-se a la representació traduïda del cilindre 1024è. La manera recomanada de fer això és crear una partició petita (5–10 MiB són prou) al principi del disc, a fi d'emprar-la com a partició d'arrencada, i després crear les particions que vulgueu a l'espai restant. Aquesta partició d'arrencada s'ha de muntar a /boot, car aquest és el directori d'emmagatzematge del(s) nucli(s) del Linux. Aquesta configuració funciona en qualsevol sistema, independentment de si es fa servir l'LBA o la traducció CHS de discs grans, i independentment també de si la BIOS permet l'ús d'extensions d'accés a discs grans.